En ple segle XXI, continua vigent el desafiament a les lleis de la natura i l’atac constant als agents naturals que regulen el seu equilibri, tot i que la evidència mostra que la intervenció humana no hauria d’obstaculitzar ni intervenir negativament en el complex i delicat mosaic de la biodiversitat, que sempre respon a les accions adverses.

En els anys cinquanta del segle passat, sota la consigna “l’home ha de derrotar a la natura”, el president de Xina Mao Tse-Tung va culpabilitzar als pardals de ser un dels pitjors enemics de la revolució, per menjar-se les llavors dels grans i les fruites de les collites. Sentenciats pel dirigent, i considerats una de les pitjors plagues que calia combatre, va ordenar a la població que es mobilitzés perquè, de forma col·lectiva, procedís a la seva aniquilació. Obeint cegament la seva consigna, milions de pardals van ser perseguits i assetjats per la població, que produïen soroll i un constant colpejar d’olles i paelles fins que els ocells queien exhausts al terra. També van destruir els seus nius o els mataven amb verins. La desaparició de l’espècie va portar conseqüències catastròfiques per a tot el país. El buit dels ocells va afavorir que enormes plagues de llagostes arrasessin els conreus dels ecosistemes rurals, el que va comportar una gran fam i la mort de desenes de milions de persones. Davant aquesta evidencia, el Govern de Mao va comprendre que els pardals, a més del gra, menjaven insectes i exercien d’agents reguladors en benefici comú. La irrefutable evidència i les seves terribles conseqüències els va obligar a realitzar una urgent repoblació. Es van portat 200.000 pardals des de la Unió Soviètica com ajuda.

La idea de “derrotar a la natura”, segons Mao, mitjançant l’aniquilació d’espècies que ocupen un lloc destacat en la cadena tròfica continua repetint-se, en especial si aquestes són considerades una amenaça per a les activitats humanes vinculades amb l’agricultura, la ramaderia o la caça. En contraposició, per satisfer determinats interessos, es continua recreant “a la carta” el medi natural, reintroduint especies, sobre tot herbívores, al mateix temps que es nega l’existència i participació de determinats depredadors naturals perquè interactuen i regulin el desproporcionat augment poblacional. Tanmateix, escopetes, trampes i verins formen part del catàleg d’instruments recurrents i aniquiladors utilitzats sistemàticament per posar al límit, o porta a la seva desaparició, espècies tan emblemàtiques com els onsos, llops, linxs o gatssalvatges. A Espanya, en la dècada dels cinquanta, i sota la “llei d’alimanyes” de la dictadura, més de mig milió d’animals van ser eliminats pels “alimanyeros”, els quals a canvi rebien compensacions econòmiques.

Reparar i compartir sense destruir

En les darreres dècades, la percepció social, i en menys mesura l’administrativa, per raons ètiques i també pràctiques, començà a entendre i a mostrar-se favorable a un nou punt de vista de la relació humana amb la natura i el retorn d’algunes de les espècies que mai havien d’haver desaparegut. S’està entenent que el medi natural és un patrimoni comú que ha de ser defensat, gestionat i compartit per tots. Contràriament, aquesta nova realitat no es entesa per alguns sectors que, acostumats a monopolitzar la seva intervenció en la natura, continuen exigint la caça i l’eliminació sistemàtica, com exclusiva solució per l’equilibri i regulació de les espècies.

A Catalunya, per part de determinats sectors, el simple avisament d’algun llop, sense haver arribat a un assentament en el territori, ja ha estat motiu d’alarma, el que ha generat una desmesurada oposició. Aquest rebuig també ha estat manifestat davant la proposta de reintroduir el linx, tot i haver estat ben tolerat, en territoris d’altres comunitats. Contradictòriament, són els mateixos col·lectius que es queixen de la proliferació de conill, cabirols o porcs senglars combatuts, inútilment, amb armes de foc. L’assentament del linx i del llop, a més de la guineu, podrien exercir la seva funció d’agents reguladors i aportar el necessari equilibri a la biodiversitat.

A la natura no se la derrota, se l’observa i se la respecta, per evitar que respongui al desafiament i l’agressió. Carme Méndez -presidenta Ong ADDA.

Boletin Ong ADDA "EL INFORMATIVO" nº. 55 Marzo 2025. Llegiraquí